On és el problema de l’educació?

Abans de començar m’agradaria aclarir que aquest apunt segueix una línia molt diferent del meu estil habitual. Si no m’equivoco, aquest és el primer article d’opinió que escric en el blog i vagi per endavant que les idees que aquí es reflecteixen són només això, les meves idees.

Llegia l’altre dia un article de Marina en el qual criticava el paper d’alguns pedagogs i com ens perdem entre tantes teories perquè després tot segueixi igual. En gran part puc estar d’acord amb ell, però crec que també és necessari mirar l’altre costat.

 

Pedagogs d’un altre món

Sóc un pedagog d’aquests atípics. D’aquests que ha de respondre constantment a la pregunta “i què fa un pedagog en una empresa?”

Sempre he tingut força clar que el que m’interessa és la formació contínua, intentar aconseguir que les persones prenguin consciència que no és suficient amb estudiar una carrera, un màster i posar-se a treballar tota la vida.

Ho he enfocat des de moltes perspectives: aprenentatge en entorns informals, motivació, ritmes de vida, teories de l’aprenentatge, tecnologia… i la conclusió és que no entenc gens.

 

Vivim en un món canviant

Sembla típic, però et repto a alguna cosa: guardes algun llibre de la teva etapa escolar? Fes-li un cop d’ull, mira com estaven delimitats els països, mira el que sabíem de l’univers, investiga com es tractaven certes malalties… Et sorprendràs de les coses que vas aprendre al seu moment i que avui no tindrien cap sentit.

El protocol d’actuació que vas aprendre al seu moment, en un mes segurament serà revisat i canviarà. Aquest producte que s’utilitzava en construcció potser ha estat prohibit o substituït per un altre amb millors propietats. És possible, fins i tot, que demà la teva professió no existeixi o que el teu treball ho faci una màquina.

Llegia un missatge en Linkedin del meu col·lega Jordi Pizarro en el qual mostrava el seu cabreig en comprovar que en aquest país no se li dóna el suficient valor a l’aprenentatge constant.

Algunes empreses no ho veuen com una necessitat o com una inversió per ser més competitius o per reduir riscs, sinó que ho perceben com una despesa. I és que la formació, com tot en aquesta vida, costa diners. Quant costa no formar a les persones amb aquest panorama?

Però no vull quedar-me aquí. Hi ha empreses que això ho tenen molt clar i s’esforcen al màxim per crear plans de formació a mesura.

 

Volem aprendre?

Avui estava analitzant els informes de participació dels empleats en la formació d’una de les empeses que està utilitzant Snackson per a potenciar els seus processos d’ensenyança-aprenentatge. La participació va ser del 50%. És cert que la meitat que va participar, ho va fer molt activament, veient tots els continguts i dedicant-ne uns minuts a respondre correctament a les preguntes.

Hurra per ells!

Però és que l’altre 50% ni tan sols va fer l’esforç d’accedir a l’aplicació. Un procés que us puc assegurar que no requereix més d’un minut de temps. I llavors arriba el moment en què l’usuari es posa en contacte amb mi i deixa anar un argument que no pot deixar-te indiferent:

“No instal·laré això al meu telèfon. Que em posin un telèfon d’empresa”.

He de reconèixer que l’argument em va deixar glaçat. És necessari recalcar en aquest punt que per utilitzar Snackson no es demana a la persona cap dada personal, no s’utilitza el seu número de telèfon per res. Simplement s’accedeix introduint el seu correu electrònic corporatiu.

Serà això tan trillat de la bretxa digital i que amb els meus 27 anys veig les coses d’una altra manera. Si demà el meu cap em suggereix utilitzar un telèfon d’empresa, li diria que s’ha tornat boig. De debò? Portar a sobre dos telèfons? Dono per fet que al meu calendari hi haurà tant qüestions personals, com a professionals. I és que la meva vida personal també entra el treball. A les 5 tinc una reunió i a les 7 he d’estar al dentista. M’oposo a haver de consultar dos dispositius per recordar-ho.

Podem anomenar-li fenomen BYOD, ubiqüitat… Jo simplement penso que és una cosa lògica i pràctica. Però sembla que no és així per tothom.

Algunes persones s’oposen a utilitzar el seu propi dispositiu per aprendre, com si el coneixement que puguin adquirir no fossi per ells, pel seu propi benefici i creixement personal.

Però no crec que el mòbil sigui el problema. Estic segur que el mateix usuari hauria trobat qualsevol excusa per qualsevol altre tipus de formació. I és que aquí, sense analitzar en profunditat, entreveig un problema d’interès i voluntat. La formació encara es veu, per algunes persones, com a una obligació i no com a una oportunitat, una inversió o un enriquiment intel·lectual i personal.

Potser el problema sigui alguna cosa més profunda.

Entenc les dificultats tècniques (versions, sistema operatiu…) que determinat sector de la població pugui tenir. Es fa tot allò que sigui possible per ajudar i mitigar aquests contratemps. Per algunes persones encara és estrany aprendre des del mòbil, però és que el mer procés d’instal·lació i accés ja hauria de suposar un aprenentatge per elles.

En un món que tendeix a centralitzar tots els tràmits via Internet, a la banca en línia i als pagaments per NFC, no acceptar el canvi pot convertir-los en els nous analfabets.

Recordo que el meu pare em comptava que fa anys la nòmina no era mensual ni es rebia com a una transferència al banc. Era un sobre que el seu superior li donava en mà cada setmana. Quan tot es va centralitzar al compte corrent, molts no tenien ni un compte corrent. Avui ens semblaria impossible gestionar això com antany. No ens pot estar passant el mateix?

Penso que enfocar el problema de l’educació en una sola direcció és un error. No crec que es pugui culpar directament als pedagogs, a les empreses ni als usuaris. En un procés formatiu o educatiu, intervenen molts agents. Els més visibles i habituals són la figura del docent i la de l’estudiant, però també cal que tinguem en compte l’organització, la política, els recursos disponibles, el context social…

Caldria que paréssim per un moment i analitzar què està passant. És una qüestió d’educació en la seva dimensió més global? Un problema d’acomodament per part d’algunes persones que no han desenvolupat un interès de superació i d’aprenentatge? Un mal plantejament dels processos educatius?

Són moltes preguntes i temo que no tindran una resposta clara i directa.